És o era almenys i de tot segur, el mode de vida grec; sí, i el de Sicília, o el de la Tunísia, o el de… I és que podríem passejar per tota la conca del nostre mar; pel nord, sud, llevant i ponent, i hi trobaríem a un i altre país, traces i formes de vida comunes entre cultures distintes. Per exemple, hi trobaríem una coincident vitalitat a prova de contrarietats quotidianes o, en altre sentit, una gastronomia que usa, des de fa molt de temps, saludables ingredients que es repeteixen aquí i allà, perquè comú és el sol que dóna vida i comuna és la pluja que rega els camps de les diverses terres que banya una mateixa mar.

La pel·lícula al llarg del temps

El film de què parlam va ser celebrat per primera vegada fa poc més de cinquanta anys, un no res, que diríem. Des de llavors i malgrat sembli mentida, continua vigent, divertint i emocionant, però també, insòlitament, produeix un fenomen, una cosa estranya, impensable: és un film que té la facultat de que pot ser ballat! Síiiii, es pot ballar! I això gràcies a la peça musical que forma el seu leitmotiv, una de les composicions que més ha captivat els públics de molt diverses cultures, de per tot arreu, diríem. És la dansa grega anomenada sirtaki, deguda al gran compositor, també grec, Mikis Theodorakis, que va saber expressar amb ella, l’atraient vitalitat del seu poble, i en el film, la vivacitat dels homes i dones nascuts en les terres de la vella illa de Creta, on l’autor de tan admirada història va néixer i on situa l’acció. Theodorakis va saber expressar velles emocions d’homes i dones de tants d’indrets, tants de cantons mediterranis.

“és un film que té la facultat de que pot ser ballat!”

Però aquesta dansa no és pròpiament tradicional com podria semblar perquè Theodorakis la va compondre exclusivament per al film. I es balla com el vell Zorba, (l’actor mexicà Anthony Quinn), i el jove Basil, (l’actor anglès Alan Bates), la ballen, perquè Quinn, dos o tres dies abans del rodatge de la famosa escena del ball es va ferir un peu, de manera que va adaptar el ritme, els passos i els moviments a la imprevista circumstancia, o així ho vaig llegir ja fa temps. Un entrebanc de rodatge que no desmereix en absolut l’originalitat de la dansa, ni oblida les seves arrels, ben al contrari, crea per sempre més una vella i a la vegada nova coreografia musical que forma part de l’esperit mediterrani comú.

Zorba, més enllà del personatge

Així que parlant de Zorba el grec de seguida ens venen a la ment els atraients acords musicals interpretats per un bazouki, instrument tradicional, creant una espiral d’emocions que atrapa als dansaires. És el Zorba que traspassa la pantalla i reviu sota cels lluminosos reflectits en les aigües del nostre mar. I és que el personatge, creat pel gran escriptor també grec, és clar, Nikos Kazantzakis, va existir en realitat. Era un miner i es deia Georges Zorba que va captivar, i més encara, impressionar l’escriptor, just ara fa cent anys quan el va conèixer en una mina de carbó, en el Peloponès, ben lluny de l’illa de Creta on situà l’acció de la novel·la que va titular: Vida i aventures d’Alexis Zorbas i va publicar el 1947.

“el personatge, creat pel gran escriptor Nikos Kazantzakis, va existir en realitat”

I quinze anys més tard, la saviesa ancestral i exacta d’aquell home de rara i contradictòria humanitat, segons conten, va ser universalitzada de la mà d’un altre grec, Mikis KaKogianis director de cine, que va saber contar en imatges i de manera senzilla i tan atraient, una història que passa en un petit poble d’aquella illa, Creta. En un ambient rural i pobre, de cultura formada per costums atàvics, fins i tots cruels, que inesperadament descobrirem entre escena i escena de la parella protagonista i les seves vicissituds, ara tractant de muntar un negoci que resultarà ruïnós, ara convivint amb una decadent prostituta, la que interpreta l’actriu d’origen rus Lila Kedrova que guanyà un Oscar a Hollywood per aquest personatge.

Grècia en blanc i negre

La història, si té un to clar i lluminós, entre vitalista i melancòlic, té també un to obscur, quasi negre, perquè inclou una mena de paràbola crítica sobre el propi país, de com era la Grècia rural en els llunyans anys seixanta del passat segle, quan es rodà el film. Són les escenes d’impactant força que Kazantzakis i Kakogiannis crearen (en l’escriptura primer i en les imatges cinematogràfiques després), sobre el masclisme atàvic, incapaç de respectar la llibertat d’una jove vídua, a la que els homes del lloc assetjaran fins la mort, davant la indiferència del personatge forà, l’anglès vingut de les terres fredes i que no farà res per a salvar-la.

Per tant, deliris i pulsions sexuals reprimides d’una banda. I de l’altra? Les baixeses morals, expressades per dones que impúdicament passaran de ser ploramorts desconsolades, segons velles pràctiques mortuòries, a cobdicioses lladres que arreplegaran tot quan trobin en la dessolada casa de la morta per la que acaben de plorinyar. És la Grècia vista en blanc i negre. Negre dominant en les vestimentes, segons costum tants d’anys estès a pràcticament tota la Mediterrània. I blanc enlluernador en la innocent estimulant alegria del viure.

 

Malgrat tot, bé es cert que sobre l’obscuritat del drama, d’evidents connotacions bestretes de les tragèdies clàssiques del país, s’alcen en el desenllaç, els dos personatges centrals i la seva relació d’amistat, de creixent confiança mútua, per a regalar-nos sobre l’arena de la platja, la dansa màgica que segur ja ballaren els antics déus de l’Olimp desaparegut.