El poeta cec anomeat Homer, del qual poc se sap, escrigué en grec arcaic L’Odissea i la Ilíada, les seves dues obres fonamentals (perquè són fonaments de tota la narrativa occidental) que encara avui sedueixen a guionistes i productors cinematogràfics. A través de les imatges reconstrueixen, en general més malament que bé, una època obscura, la dels orígens de l’anomenada civilització occidental, la nostra civilització, la nostra cultura, sobretot la cultura mediterrània.

La primera novela d’aventures

És més que dit i sabut que l’Odissea és la primera novel·la d’aventures i que el seu protagonista, Odisseu (Ulisses per als llatins), és el primer aventurer, d’admirable astúcia, d’inesgotable acció. Recorre la mar Mediterrània, superant els perills amb què es topa, o aquells en què cau de quatre potes, tractant de retornar, després de la guerra de Troia, a la seva illa, a les seves terres, de les quals és rei, i a la seva família, deixada temps enrere.

Manuscrit del cant I de l’Odissea, British Museum.

En Ulisses, en l’Odissea, s’inspiraren, més bé copiaren a grapats, els guionistes de la coproducció cinematogràfica italo-franco-americana, Ulisses, de 1954, sota la direcció de Mario Camerini, un realitzador més que experimentat i que ni abans ni després dirigiria una obra tan remarcable. I és que el film aleshores causà sensació entre els públics de tot arreu.

A Itàlia va ser el més taquiller de la temporada 1955, i no només perquè el personatge Ulisses era interpretat per Kirk Douglas, que ja era actor de renom; o perquè Penèlope, la seva pacient i fidel esposa, era la famosa Silvana Mangano, que es desdoblava en el personatge de la captivadora Circe; ni perquè l’actriu emergent, Rossana Podestà, en el paper de Nausica, enlluernava amb la seva bellesa, ni perquè el que feia del seu pare, Antínous, fos Anthony Quinn, sempre sòlid d’aparença i d’interpretació…, sinó perquè el geni del vell Homer, les aventures del vell Odisseu, a la fi sortien del llibre minoritari, i a través de la màgia del cine arribaven al gran públic.

I tant si va ser per exigències de la síntesi narrativa, com per a eludir l’increment del pressupost de la producció, el fet és que els guionistes canviaren l’ordre del relat original, suprimiren episodis, en modificaren alguns altres, tot conservant, això sí, el bessó de la genuïna i èpica lluita del personatge Ulisses per a superar els successius perills que un pic i un altre li enviaven els déus, entossudits que no arribàs mai a Ítaca, la seva illa.

Els estudis de Cinecittà

O sigui, que no comença el film amb la reunió que celebra la caterva de déus de l’Olimp al final de la guerra troiana, tal com narra el cant primer d’Homer, sinó amb la seqüència en la qual l’esposa d’Ulisses i el seu fill, Telèmac, lamenten la llarga absència de l’espòs i pare, del qual res saben des que partí a aquella guerra amb les hosts de Menelau. És una escena d’interiors, com es diu en termes cinematogràfics, rodada en els estudis de Cinecittà, a Roma, lloc on es rodarien la resta d’escenes que no exigien l’aire lliure.

S’inaugurava així de bell nou l’ús dels grans estudis cinematogràfics de Roma, per a filmar les pel·lícules que serien conegudes sota el nom genèric de “peplum”, referint-se a les ambientades en l’època clàssica, grega o romana, i destinades al gran consum.

Decorats de Cinecittà. Fotografies de Carole Raddato i Jean-Pierre Dalbéra

En una segona seqüència, aquesta en exteriors, la princesa Nausica, que viu ben lluny d’Ítaca (viu a l’illa que avui es diu Corfú), trobarà Ulisses inconscient, tirat a l’arena de la platja. És un nàufrag i ha perdut els companys amb els que navegava, ha perdut la memòria, no sap ni què nom, però poc després, ja en braços de la princesa i amb la mirada posada a la mar Mediterrània, començarà a recordar les aventures viscudes…

La primera que contarà i que veurem, serà la de l’enfrontament amb Polifem, el gegant d’un sol ull… a qui enganarà per a salvar-se i salvar els seus companys després d’emborratxar-lo amb el vi que acaben de destil·lar, i de cegar-lo amb un pal de punta endurida pel foc.

Vestíbul de Polifem a la Villa Romana del Casale, Sicília.

Així que el film va de flash-back a flash-back, desenvolupant els successius episodis més entretinguts de l’obra homèrica, tot aturant-se ben intencionadament en alguns d’ells, com és el cas de la passió amorosa que viuen Ulisses i la maga Circe a l’illa Eea, que més o manco cau cap al Mediterrani occidental, a la ribera de la regió del Lazio italià, això diuen els que saben de mitologia.

la nostra mar apareix una i altra vegada al llarg del film, en la calma del lluminós blau i en els amenaçants grisos de les ones furients, convertint-se en un protagonista més.

A Ulisses i els seus els veurem també navegant en plena tempesta, ell fermat al pal del vaixell per a poder sentir els encisadors i a la vegada malignes cants de les sirenes, mentre els seus companys, aferrats als rems, s’han tapat amb cera les orelles per a no dirigir el vaixell fins als punxeguts esculls de la costa.

I és que la nostra mar apareix una i altra vegada al llarg del film, en la calma del lluminós blau i en els amenaçants grisos de les ones furients, convertint-se en un protagonista més, perquè abasteix i fins i tot agombola tan atraient mitologia d’homes i dones, de semideus, i de grans déus i deesses, vivint tots els primers balboteigs de la narrativa transformada en cinema.