Un refugi a Son Abrines

Joan Miró va somiar amb un gran taller, un estudi propi on poder lliurar-se al seu impuls creatiu. Són molts els espais de treball que anirà ocupant al llarg de la seva trajectòria artística, empès en ocasions per les circumstàncies del seu entorn, fins a trobar un refugi definitiu a l’illa de Mallorca.

El 1956 Miró s’instal·la a Son Abrines i inaugura a la fi el taller que tant havia anhelat al llarg de la seva vida, dissenyat pel seu amic Josep Lluís Sert. Artista i arquitecte troben inspiració en el respecte al paisatge i les tècniques i els materials locals. Aquest edifici suposarà per a ells un retorn a les línies simples i atemporals de les construccions i les tradicions de la Mediterrània.

Al taller sertià s’ha produït una compenetració definitiva entre els elements arquitectònics i la particular cosmologia que neix de la imaginació del pintor. El taller recorda una d’aquelles ermites màgiques que perfilen l’horitzó mediterrani, amb les ales de les lluernes de la coberta desplegant-se cap al cel, i la textura dels murs fortament ancorats a la terra, a mig camí entre dos mons distants, com la mateixa obra mironiana.

Això no obstant, l’espai on es desferma la força de la seva obra no està delimitat per murs ni per un enclavament geogràfic únic. Allò que s’hi manté constant, i que se’n duria als seus desplaçaments, és el microcosmos dels objectes trobats amb què va construint una pàtina que envolta el que ja ha construït per a protegir-lo de la realitat exterior i crear la seva pròpia.

Els objectes, els retalls i les imatges del passat li permeten ajuntar els diferents tallers a l’espai i al temps, ja que al primer contacte amb cadascun cedeix a l’impuls d’anar cobrint el contenidor físic amb fragments del seu propi univers, lligat a formes del passat i, sobretot, a la Mediterrània.

A la platja de la Pixerota, a Mont-roig, i més tard a Varengeville i Mallorca, Miró recull copinyes, pedres, trossos de vidre, ossos, branques trencades, arrels, estrelles de mar; tot el que hi ha estat llançat, oblidat, és un tresor als seus ulls, i entra a formar part de la seva particular galeria. Aquests objectes i llocs mironians permeten que l’artista arribi a “l’estat d’esperit” adequat per a enfrontar-se a l’obra.

Les arrels de Joan Miró

Serà a Mont-roig, l’any 1911, durant un període de convalescència a la seva joventut, on Miró decidí dedicar-se a la pintura. És el lloc de referència al qual sempre torna, per a treballar el paisatge, estrènyer els lligams amb la terra i recuperar el contacte amb les arrels i amb allò més elemental que és a l’origen de la seva obra. A aquesta masia, envoltada d’ametlers, oliveres i garrovers, amb el fons de les muntanyes i la Mediterrània, l’artista sent des de nin “la crida de la terra” i la força del paisatge.

“S’ha de pintar trepitjant la terra, perquè la força entri pels peus. Quan tinc fred em poso sobre l’estora; és com la terra, també surt de la mateixa terra… En un estudi que tingui el terra de linòleum no es pot pintar, s’ha de pintar trepitjant la terra.”

Aquesta mateixa comunió amb l’entorn l’aconsegueix a Mallorca, on es produirà un segon naixement a la trajectòria artística de Miró; un temps de solitud i recés a l’illa, un lloc que exercirà sobre ell un fort magnetisme associat al cel, la llum i la mar Mediterrània. Aquest lloc s’identifica amb una cultura que encara manté vius els vincles amb el món primitiu i els costums populars, actitud anàloga a la del mateix Joan Miró, que troba inspiració en les civilitzacions de l’antiguitat i la familiaritat del que és quotidià.

“Tot el que surt de la terra, val. Tot el que és directe i es veu sense cap transformació. Això és el que fa que tengui respecte per l’artesania.”

Ja des de la seva infància, Miró s’havia sentit fortament atret per una terra i uns costums on havia pogut reconèixer la mateixa honestedat i la senzillesa que amaraven l’atmosfera de Mont-roig. Sempre mantingué una relació d’osmosi amb aquesta illa, on a partir de la música i el silenci, la contemplació i la lectura, trobarà l’equilibri que li permetrà reorientar la seva producció artística i continuar el seu camí cap al que és elemental.

El triangle mironià

L’illa i la Mediterrània li oferiran finalment un recés tranquil on condensar les seves inquietuds per a després alliberar-les amb més ímpetu que mai. El taller dissenyat per Sert serà la cova, el retorn al ventre matern, el lloc on desplegar tota la força de la seva obra. Des de la personal talaia del taller podrà, a la fi, contemplar les estrelles o resseguir la línia de l’horitzó, completant així la cadena màgica entre terra, cel i mar mediterranis.

Mallorca reflecteix la llum i la intangible poesia de Mont-roig, recollides a l’obra d’un artista que no veu una barrera a la mar que sembla separar les dues costes, però que, altrament, unifica les cultures remotes que les defineixen. Tota l’energia de la natura i els objets-trouvés que aquesta li ofereix i que tant atreuen Miró arriba a concentrar-se en un sol element, aparentment insignificant però universal per a l’artista: el garrover. El mateix Miró explica que, als seus viatges a París, sempre duia una garrova de Mont-roig a la butxaca; els mateixos garrovers que va fer plantar a Son Abrines, territori dels tallers de Mallorca i la futura Fundació Pilar i Joan Miró.

Amb aquest simple gest, els diferents punts del triangle de la cosmologia mironiana es converteixen en un sol, ja que és una també la mar Mediterrània que els uneix.

“I aquí sembraré garrovers. A Mont-roig, el meu pare tenia garrovers. Quan estan plens de fulles tenen una força estranya, de xoc. Quan els cauen les fulles, també. Són com animals vius que sorgeixen de la terra.”

Corteza de algarrobo

 “La llum de Mallorca està impregnada de puríssima poesia; a mi em recorda la llum d’aquelles coses orientals que es presenten com vistes a través d’un vel, la llum d’aquelles coses minucioses que es dibuixen… No és casual ni gratuït que jo hagi vingut a treballar aquí.. És la crida de la terra: Tarragona – Mallorca. O al revés, és igual: Mallorca – Tarragona. Mont-roig – Palma. La sento des de que tenia dos i tres anys i m’enviaven a passar els Nadals amb els meus avis Josefa i Joan Ferrà. El Mediterrani. Jo no podria viure a un país des del que no es veiés el mar. Vull dir el Mediterrani.”  [1]

[1] Tots els textes entre cometes són paraules escrites per Joan Miró a “La llamada de la tierra (acta de un monólogo de J. M.)”, Papeles de Son Armadans, año II, tomo VII, nº 21, Madrid-Palma de Mallorca (diciembre 1957).