És la península de Formentor, un paratge extraordinari situat a la part més septentrional de l’illa, una terra de llegendes i natura abrupta que ha transcendit la seva geografia gràcies als versos d’un gran poeta.

Miquel Costa i Llobera va néixer a Pollença l’any 1854, molt a prop de la que fou una de les principals ciutats de l’Imperi romà a les Illes, en una família de terratinents propietaris de la possessió de Formentor. La seva mare va morir quan ell encara era un nin i el seu oncle matern es va convertir en el seu mestre, li descobrí els clàssics i va saber modelar la sensibilitat artística de l’escriptor, que des de ben jove ja mostrà passió per la literatura.

“Tot aquí m’ensenyava poesia.”

El pi de Formentor poema Miquel Costa i Llobera Mallorca

El seu biògraf explica que, un dia que passejaven pels camins de Formentor, la família es va entémer que el nin no els seguia, havia quedat enrere, dret, aturat al caire d’un precipici llegint una oda a Horaci que el seu oncle li havia donat. La lectura i les passejades per la terra dels seus avantpassats el van convertir en poeta, l’art i la natura li van ensenyar poesia, ell mateix ho va deixar palès en un dels seus versos:

Religió i Literatura, vocacions de Miquel Costa i Llobera

La religió i la literatura van marcar la vida i el caràcter de Miquel Costa i Llobera, dues grans vocacions que de manera inevitable van entrar en conflicte. A mesura que la seva religiositat es va consolidar, fou ordenat sacerdot i va arribar a ser canonge de la Seu, la seva obra va evolucionar del romanticisme al classicisme, a una literatura més serena, tot i que la fusió d’ambdós esperits sempre hi seria present.

La mort el va trobar a la trona, el 16 d’octubre de 1922, mentre predicava el panegíric de santa Teresa de Jesús en un convent de Palma.

Miquel Costa i Llobera va créixer envoltat de bellesa i va tenir, des del gran promontori de Formentor, una vista privilegiada del Mediterrani. Coneixia les pedres dels camins i de les cales, els noms dels peixos i dels arbres als quals s’enfilava, vivia envoltat de natura i en ella es va inspirar per escriure la seva obra.

El pino de Formentor Miquel Costa i Llobera poema Mallorca

Un dia de setembre del 1875, mentre passejava amb el seu cosí, veié un pi que guaitava des de les altures, arrelat com ell a la terra de Formentor. Aquest arbre que dominava les muntanyes i desafiava els embats del temporal es va convertir en un símbol de fortalesa i superació, en el protagonista d’un cant al Mediterrani en un dels poemes més universals de la nostra literatura.

El pi de Formentor

                                 Electus ut cedri

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per trone l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l’àguila marina,
o del voltor qui passa sent l’ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
Domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l’enamora, i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vencer, reinar sobre l’altura
i alimentar-se i viure del cel i de llum pura…
oh vida, oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del mon irada,
i tes cançons tranquiles ‘niran per la ventada
com l’au dels temporals.